8 de març

Ja no és 8 de març -per uns minuts- i hi ha coses que, el dia de la dona treballadora, han canviat una mica, si més no, 'visualment': una primera dama negra és la que llença el típic discurs sobre la igualtat; una dona guanya, per primera vegada en 82 anys!, l'Òscar a la millor direcció (i per una pel·lícula sobre la guerra, per a que després diguin que hi ha temes que la 'sensibilitat' creativa femenina mai no toca (mentida); i tenim, aquí, algunes lleis que avancen una mica més en la nostra llibertat, la de decidir -encara que l'Església i els que creuen que tenen la patent de família es manifestin milers de vegades, sí, ara podem avortar sense anar a la presó, gràcies-.

Però:

-Aquí, seguim cobrant un 27% menys per fer exactament la mateixa feina que un home.

-Allà -en el 80% del món-, les dones seguim sent les més perjudicades per qualsevol tipus de desigualtat (bèl·lica; religiosa; política; social; i econòmica) tot i haver demostrat durant segles que som les que mantenim la família, el clan, la tribu, el poble, la ciutat, l'economia, el que sigui i el que faci falta.

O sigui:

Tot i la temptació, gairebé irressistible, a la que la postmodernitat ens empeny, la de pensar que dies com el 8 de març, amb les seves manifestacions i les seves consignes i reivindicacions, ja no tenen sentit, no és veritat, sí que en tenen. Endavant.

P.D. Serà possible que el 62% del poble iraquià se la jugui per anar a votar entre bombes radicals d'uns i altres i a nosaltres ens faci mandra creuar el carrer per exercir aquest dret? Vergonya...