Ciutats federals

Avui és un dia complicat per a tots els federalistes. I el que ens espera. El president de la Generalitat, Artur Mas, i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, han escenificat el desencontre que a un i l'altre els va bé per a que els surtin els comptes electoralment. De nou l'Espanya més rància es nega a acceptar-se plurinacional (que és el que és encara que es repeteixi el contrari durant mil anys) i tanca la porta -podria haver deixat una escletxeta- a una proposta que des de Catalunya implica donar un pas més cap a un major autogovern i disponibilitat de recursos econòmics.

En Mas diu que no està satisfet amb la negativa però tampoc deu estar molt trist, perquè suposa un graó més en la seva estratègia política i, n'estic convençuda, també personal. Amdues són totalment legítimes, és clar, però jo no hi estic d'acord. I veig, una vegada més, com Catalunya i Espanya s'allunyen una mica més. I com el debat polític es queda orfe de matisos perquè ni a Catalunya ni a Espanya en volen saber res ara, de matisos.

La situació però, em referma la meva convicció que el federalisme és el sistema polític que més uneix, encara que quedi cada dia menys gent que ho pensi (molts, com a mínim des de Catalunya, per pur cansament d'un Estat espanyol que sovint no escolta, en sóc conscient) i que sigui, avui en dia, una postura gens fàcil de defensar. Ni a Catalunya, ni a Espanya.

I em referma, a més, que l'àmbit més lliure, més cosmopolita, menys provincià, més generador de creativitat i de riquesa són les ciutats. Ni fronteres, ni aduanes, ni identitats patriòtiques. Si Catalunya té 1.000 anys, Barcelona en té 2.000. Amb l'afegit, a més, que els mil anys de la pàtria són una convenció (ja ens hem encarregat de trobar els nostres mites a l'Edat mitjana, com totes les nacions, d'altra banda). La fundació de Barcino com a colònia romana, no.

Mai han estat tan agermanades Catalunya i Espanya com quan Barcelona i Madrid s'ajudaven i es comprenien. Remarcar que quan això ha passat sempre ha estat amb governs d'esquerres, a un lloc i a l'altra. Lluny del que ara passa, també a un lloc i a l'altra.

Reflexions post Diada

És possible que la Diada d'ahir, la Diada de 2012 direm en un futur, marqui un abans i un després en la relació entre Catalunya i Espanya. A mi, una catalanista a la que no li agrada el nacionalisme (no és una postura fàcil però és el que hi ha), l'expressió legítima (i pacífica, que ningú no ho oblidi) d'ahir pels carrers de Barcelona de milers de persones, en mig d'aquesta crisi de cavall per la que molta gent ho està passant molt malament, em suggereix algunes amargors.

D'una banda: sembla que s'ha imposat el camí sobiranista després de decenis intentant encaixar Catalunya a una Espanya que, com que no es reconeix tal com és (plurinacional), mai dóna els passos polítics i jurídics per crear un Estat en el que tothom s'hi senti còmode (no és nou, és clar: en Joan Maragall ja es queixava exactament del mateix -en un altre context- fa més d'un segle). Visc a Madrid des de fa gairebé deu anys. Puc assegurar que la major part de la població no és que no vulgui acceptar una Espanya plural: és que no ha estat educada per entendre que viuen en un Estat plurinacional. Dic això per corroborar que tot és fruit de la NO voluntat política de les classes dirigents (i sovint, tristement, també intel·lectuals) espanyoles d'educar al país per assumir i gaudir de la seva diversitat. L'última gran decepció: la tramitació de l'Estatut i la posterior sentència del Tribunal Constitucional.

De l'altra banda: a qui li va millor exaltar ara, precissament ara, en plena crisi econòmica, el sentiment nacionalista i independentista? Qui treurà rèdit polític? A qui beneficia posar la 'qüestió nacional' per davant de la 'qüestió social'? Qui està governant, en definitiva, Catalunya? La manifestació d'ahir va ser transversal socialment i econòmica, això està clar. Però, qui la capitallitza? I què significa realment per a la ciutadania? Ha deixat d'haver barracons en lloc d'escoles a Catalunya? Ja no existeix el co-pagament farmacèutic? De cop i volta, les classes socials s'han amalgamat en una de sola en la que tothom pateix les mateixes estretors econòmiques? Ara tots els nens i nenes tenen opció a la mateixa educació, a les mateixes oportunitats?
La resposta de molts serà: "precissament tot això no passaria si gaudíssim d'autogovern, d'un Estat propi dins Europa". De debó no passa tot això en TOTS els altres Estats independents europeus? Que tenim un gen especial, els catalans? No serà que depèn més de si es fan polítiques d'esquerres o de dretes?

Per últim: és possible que oblidem tan depressa que els mateixos que ens animàven a manifestar-nos ahir per la 'defensa nacional' ens dessallotjaven a cops de porra fa dos dies quan reclamàvem justícia social?

Les cortines de fum ho són a Barcelona, Madrid o Brusel·les. Això no significa que darrera no hi hagi ciutadans amb motius objectius (ningú s'inventa el despropòsit de les balances fiscals que Catalunya pateix) i aspiracions legítimes (l'autodeterminació val a Palestina, al Sahara, al Quebec i a Catalunya, només faltaria). 

Per últim: em sap greu veure la deriva d'alguna força política que, fins ara, no dubtava en prioritzar la justícia social per sobre de qualsevol altra cosa. Piruetes les justes; que els ciutadans-electors no som rucs.