Federalisme

Després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) al recurs contra l'Estatut, tres reflexions:

1. L'argument que el TC no pot estar per sobre d'una llei aprovada per dos parlaments -el català i l'espanyol- i per un referendum no és vàlid. Imaginem que un dia perdem el món de vista i el Parlament, el Congrés i un referendum aproven la pena de mort. Ha d'existir un organ, més enllà del poder polític, que dictamini si una llei és constitucional o no. Per alguna cosa serveix la separació de poders. Una altra cosa és que aquest TC no estigui al marge del poder polític -per com són nomenats els seus membres - i que, a més, estiguin deslegitimitzats per no haver-se pogut renovar quan tocava.

2. No oblidem que el TC no actua d'ofici, com per exemple la Fiscalia de l'Estat, si no que algú ha de presentar un recurs d'inconstitucionalitat -si bé és cert que el TC l'ha d'acceptar a tràmit-. Aquest algú ha estat el PP. El PP, i només ell, és el causant del desgavell que s'està produïnt. La tàctica dels populars és dur al TC tot allò que perden al Congrés (han fet el mateix amb els matrimonis homosexuals; l'avortament; la llei contra el tabac; etc, etc...).

3. Darrera reflexió i, per a mi, la més trista de totes: Espanya ha perdut, de nou, l'oportunitat de caminar cap a un Estat federal. L'única forma política, crec, capaç de compartir en lloc d'excloure; i de crear sinèrgies en lloc de parir esterilitats.
De nou Espanya tanca la porta a assumir la seva realitat: un Estat amb diverses nacions, regions i territoris, a on cadascú es podria fàcilment definir com el sentir majoritari argumentés, sense por a 'desfer-se' com a Estat si no com a oportunitat per a enfortir-se, precissament per haver-se reconegut tal i com és realment.
La dotzena de vegades que la sentència reafirma la 'indisolubilitat de la nació espanyola' deixa molt clar que Espanya no està preparada encara per acceptar-se.