Federalisme

Després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) al recurs contra l'Estatut, tres reflexions:

1. L'argument que el TC no pot estar per sobre d'una llei aprovada per dos parlaments -el català i l'espanyol- i per un referendum no és vàlid. Imaginem que un dia perdem el món de vista i el Parlament, el Congrés i un referendum aproven la pena de mort. Ha d'existir un organ, més enllà del poder polític, que dictamini si una llei és constitucional o no. Per alguna cosa serveix la separació de poders. Una altra cosa és que aquest TC no estigui al marge del poder polític -per com són nomenats els seus membres - i que, a més, estiguin deslegitimitzats per no haver-se pogut renovar quan tocava.

2. No oblidem que el TC no actua d'ofici, com per exemple la Fiscalia de l'Estat, si no que algú ha de presentar un recurs d'inconstitucionalitat -si bé és cert que el TC l'ha d'acceptar a tràmit-. Aquest algú ha estat el PP. El PP, i només ell, és el causant del desgavell que s'està produïnt. La tàctica dels populars és dur al TC tot allò que perden al Congrés (han fet el mateix amb els matrimonis homosexuals; l'avortament; la llei contra el tabac; etc, etc...).

3. Darrera reflexió i, per a mi, la més trista de totes: Espanya ha perdut, de nou, l'oportunitat de caminar cap a un Estat federal. L'única forma política, crec, capaç de compartir en lloc d'excloure; i de crear sinèrgies en lloc de parir esterilitats.
De nou Espanya tanca la porta a assumir la seva realitat: un Estat amb diverses nacions, regions i territoris, a on cadascú es podria fàcilment definir com el sentir majoritari argumentés, sense por a 'desfer-se' com a Estat si no com a oportunitat per a enfortir-se, precissament per haver-se reconegut tal i com és realment.
La dotzena de vegades que la sentència reafirma la 'indisolubilitat de la nació espanyola' deixa molt clar que Espanya no està preparada encara per acceptar-se.

ICV o com estirar cap a l'esquerra

És curiós com la dreta -o els que no volen que els definieixin així però expressen opinions i adopten postures liberals econòmicament, o sigui, anti intervenció de l'Estat per redistribuir la riquesa- amplia d'una manera increïble la nostra pobra classe mitja. Ara resulta que, segons alguns com la Pilar Rahola, les persones que cobren més de 120.000 euros l'any són classe mitja. I que augmentar dos punts l'IRPF a aquestes rendes és 'una radicalització de l'esquerra, concretament d'ICV, que amb el liderate d'en Joan Herrera, està a punt de fer saltar a l'abisme al pobre Montilla' (les cometes són per expressar tant ironia com incredulitat davant aquest punt de vista).

Caram, quina sopresa! Aleshores, aquest país no té classe mitja. Perquè a Catalunya veuran augmentar els seus impostos la increïble quantitat de 20.000 persones!!! El 0,5% dels contribuients. Jo diria que més que classe mitja estem parlant de molt poques persones que, efectivament, estant molt per sobre del sou mig de catalans i espanyols (exactament, a Espanya, gairebé el 80% de la població cobra una mitjana de 22.000 euros l'any -bruts, és clar-).

La veritat és que, al contrari del que opina Rahola, que ICV forci al PSC a adoptar aquest tipus de decisions és bo per l'esquerra i és bo per la redistribució més justa de la riquesa. És bo per l'esquerra perquè ja està bé que hi hagi un partit a l'esquerra de la socialdemocràcia, tant propera a vegades al centre dreta liberal, que estiri cap a la banda contrària a la que estira el sistema econòmic i el pensament únic.

Pues en DEMOS sí comemos pollo

Primero va Evo Morales y suelta que los pollos hormonados transmiten la homosexualidad, como si ésta fuera una enfermedad que pudiera contraerse (por no hablar de la calvicie, claro). Y eso lo dice nada menos que el presidente de un país. Pero, si la cosa ya era lamentable, ayer TVE1 se coronó de gloria al anunciar que la Jornada de Clausura de la Cumbre de Jefes de Estado de la Unión Europea y América Latina, celebrada en Madrid, se abrió «con una nota de humor» cuando, en el momento de la foto, Evo Morales, situado en un extremo, hizo un comentario sobre la colocación de los retratados, algo así como: «Que todos estéis a mi izquierda está muy bien». La supuesta «nota de humor» llegó con la respuesta de Alan García –que, por raro que parezca, también es presidente de un país–, quien, muy agudo él, contestó: «Sí, pero no comemos pollo».

¿Qué quiso decir García con eso? En DEMOS diríamos que algo así como: «Sí, pero no somos homosexuales». Aunque probablemente en su cabeza sonó más bien como: «Sí, pero no somos maricones» (o, para ser más exactos: «Sí, pero no somos maricones ni calvos»). Y al parecer esto hizo mucha gracia al resto de mandatarios, porque se echaron todos a reír. En serio. Véanlo, véanlo (exactamente en el minuto 25:49): Alan García no come pollo.

Nosotros lo que no vemos es esa «nota de humor» por ninguna parte, la verdad. ¿Se puede permitir que el presidente de un país diga que el pollo «con hormonas femeninas» provoca homosexualidad? En DEMOS tenemos sentido del humor, pero esto ya no es sólo una ofensa a los homosexuales –y de paso a los calvos­–, sino un insulto a la inteligencia. Y la respuesta de García, otro tanto, por no hablar de la carcajada de todos esos jefes de Estado. Pero, además, por si fuera poco, en la televisión pública española lo presentan como un chiste.

¿Y esta gente es de izquierdas? ¿Pero quién nos está gobernando y quién nos informa? Naturalmente la culpa es nuestra, ¿pues qué nombre recibiría quien se deja guiar por personajes de tan soberbia formación y sensibilidad? Ante tanta estupidez, lo que nos apetece decir ahora es, simplemente: «Pues en DEMOS sí comemos pollo».

by bertelmax

Los recortes de Zapatero

Atónita me tiene este gobierno autodenominado socialdemócrata. No sólo es incapaz de mostrar un mínimo de sabiduría cuando arrecian malos tiempos, sino que además tiene la desfachatez de hacer pagar el pato a la Cultura cuando tiene que 'recortar gastos'. Resulta que entre las medidas para ahorrar dinero público, al gobierno de Zapatero no se le ocurre otra cosa que despedir a la directora de la Biblioteca Nacional.

Se me ocurren bastantes altos cargos de cualquier ministerio (incluida la propia ministra Sinde, de Cultura, a tenor de su trayectoria al frente de esta cartera) el despido de los cuales sería más lógico que el desprecio que significa descabezar a una institución independiente como la Biblioteca Nacional. Ahora, dicen en Moncloa, pasará a depender de un ministerio -se supone que de Cultura, aunque vete tú a saber-, exactamente como en tiempos de Franco. Qué bien.

En el fondo, subyace el eterno error de nuestra enana clase política: algunas partidas no son gasto, son inversión. ¿Parece lo mismo dicho de otra manera? En absoluto. Gasto es aquello que no revertirá nunca en un beneficio colectivo. Inversión, todo lo contrario. Dedicar dinero a Educación, Cultura, I+D o Industria puntera no es 'gastar dinero', es 'invertir dinero'.

Dedicar dinero a la especulación del territorio, al ladrillo y a tantos altos cargos del Estado, de las autonomías, de las diputaciones y de los ayuntamientos -vayan sumando- sí que es 'gasto'.

Por cierto, en España el número de funcionarios ya supera en un 25% al número de empleos en la Industria. Claro que entre los funcionarios se cuentan médicos, maestros, bomberos, policías... Pero no son éstos los que hacen poner los pelos de punta. ¿A que no?

Pero a la que despiden -por tanto, no era funcionaria- es a la directora de la Biblioteca Nacional. Increíble.