Reflexions post Diada

És possible que la Diada d'ahir, la Diada de 2012 direm en un futur, marqui un abans i un després en la relació entre Catalunya i Espanya. A mi, una catalanista a la que no li agrada el nacionalisme (no és una postura fàcil però és el que hi ha), l'expressió legítima (i pacífica, que ningú no ho oblidi) d'ahir pels carrers de Barcelona de milers de persones, en mig d'aquesta crisi de cavall per la que molta gent ho està passant molt malament, em suggereix algunes amargors.

D'una banda: sembla que s'ha imposat el camí sobiranista després de decenis intentant encaixar Catalunya a una Espanya que, com que no es reconeix tal com és (plurinacional), mai dóna els passos polítics i jurídics per crear un Estat en el que tothom s'hi senti còmode (no és nou, és clar: en Joan Maragall ja es queixava exactament del mateix -en un altre context- fa més d'un segle). Visc a Madrid des de fa gairebé deu anys. Puc assegurar que la major part de la població no és que no vulgui acceptar una Espanya plural: és que no ha estat educada per entendre que viuen en un Estat plurinacional. Dic això per corroborar que tot és fruit de la NO voluntat política de les classes dirigents (i sovint, tristement, també intel·lectuals) espanyoles d'educar al país per assumir i gaudir de la seva diversitat. L'última gran decepció: la tramitació de l'Estatut i la posterior sentència del Tribunal Constitucional.

De l'altra banda: a qui li va millor exaltar ara, precissament ara, en plena crisi econòmica, el sentiment nacionalista i independentista? Qui treurà rèdit polític? A qui beneficia posar la 'qüestió nacional' per davant de la 'qüestió social'? Qui està governant, en definitiva, Catalunya? La manifestació d'ahir va ser transversal socialment i econòmica, això està clar. Però, qui la capitallitza? I què significa realment per a la ciutadania? Ha deixat d'haver barracons en lloc d'escoles a Catalunya? Ja no existeix el co-pagament farmacèutic? De cop i volta, les classes socials s'han amalgamat en una de sola en la que tothom pateix les mateixes estretors econòmiques? Ara tots els nens i nenes tenen opció a la mateixa educació, a les mateixes oportunitats?
La resposta de molts serà: "precissament tot això no passaria si gaudíssim d'autogovern, d'un Estat propi dins Europa". De debó no passa tot això en TOTS els altres Estats independents europeus? Que tenim un gen especial, els catalans? No serà que depèn més de si es fan polítiques d'esquerres o de dretes?

Per últim: és possible que oblidem tan depressa que els mateixos que ens animàven a manifestar-nos ahir per la 'defensa nacional' ens dessallotjaven a cops de porra fa dos dies quan reclamàvem justícia social?

Les cortines de fum ho són a Barcelona, Madrid o Brusel·les. Això no significa que darrera no hi hagi ciutadans amb motius objectius (ningú s'inventa el despropòsit de les balances fiscals que Catalunya pateix) i aspiracions legítimes (l'autodeterminació val a Palestina, al Sahara, al Quebec i a Catalunya, només faltaria). 

Per últim: em sap greu veure la deriva d'alguna força política que, fins ara, no dubtava en prioritzar la justícia social per sobre de qualsevol altra cosa. Piruetes les justes; que els ciutadans-electors no som rucs.